dimecres, 4 d’agost del 2010

Pica d'Estats -Pallars Sobirà- 3.143 m.


Grandiós itinerari que culmina al sostre del nostre país. Passareu per paratges molt solitaris i per alguns cims que, ben segur, registren poques ascensions a l’any (contrastant amb l’excessiva massificació de la vall veïna). Aquí la natura viu tranquil·la, al seu ritme. Vam poder admirar isards, perdius blanques, trencalossos i voltors. Tot i ser un cap de setmana de juliol, durant les més de deu hores d’ascensió no vam veure ni una ànima.  L’hora d’arribada al cim principal, prou tard per estar tranquils, i prou d’hora per poder baixar amb llum de dia, va ajudar a allargar el clima de tota l’ascensió.

La idea va sorgir mirant al mapa -tot lliga mirant-ho assegut- buscant una ruta diferent per pujar a la Pica d’Estats. Vaig comentar la part del Romaset i Canalbona amb l’Albert (company de fatigues i originari de la Vall Ferrera), i només va caldre encendre-li la metxa, ja que alguna d’aquestes parts era de les úniques que encara no havia trepitjat de tota la vall. El plantejament inicial era portar l’“armari” a l’esquena i fer nit a l’estany de Canalbona, partint l’ascensió en dos dies, però finalment una meteorologia dubtosa ens va fer optar per anar més lleugers i intentar-ho en un sol dia.

La ruta és d’alta muntanya, molts trams caminant sense senders gaire clars, i una part de grimpada més constant des de la Punta de Romaset fins al Pic de Canalbona. Tot i això el recorregut demana més intuïció muntanyenca per cercar el millor itinerari, que no pas ser un bon escalador. Aquí el terreny de joc és diferent, les dificultats no són pas sostingudes, però la jornada serà llarga i esgotadora. El tram final molts ja el coneixereu, la coneguda via Gabarró. La roca no és gaire bona, però tampoc nefasta, llicorella típica de la vall Ferrera,  i la cresta permet, en gran part, triar el recorregut al nostre gust tant si el que busquem és complicar-la com facilitar-la. Les vistes, no cal dir-ho, són molt àmplies en tot el recorregut, encara que a nosaltres ens va fer un dia una mica rúfol.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Canigó -Conflent- 2.784 m.


Aquest cim molt emblemàtic dels països catalans, lloat per mossèn Cinto Verdaguer, forma part dels Pirineus axials i està compost majoritàriament per llicorelles i granits del paleozoic, molt motllurats per l’erosió duta a terme per les glaciacions del quaternari, que han deixat una bona empremta fins alçades de 1.600 metres. És el darrer cim de més de 2.500 metres abans de que la serralada Pirinenca decaigui damunt del mar. S’hi troba a uns 70 quilòmetres de distància.

La muntanya amb unes aigües que davallen cap als rius Tet i Tec mitjançant diverses rieres com les de Rojà, Taurinyà, Llentillà o Comalada, presenta una vegetació molt variada i amb forts contrastos. Això és degut a la seva important alçada contrastada amb la proximitat amb la Mediterrània, de manera que fins als 600 metres hi trobem alzinar, fins als 1000, rouredes, a partir d’aquí i fins els 1600, fagedes i més amunt avetar i pi negre. A partir dels 2300 només hi ha pastures.

És bo saber que l’excursió per aquesta ruta, una carena de la banda nord anomenada dels Cortalets, és la més fàcil i senzilla, a diferencia d’altres accessos, sobre tot de la cara sud, on l’accés està definit per una aresta i parets verticals. A la cara nord i a l’esquerra de l’aresta dels Cortalets, hi ha un cercle glacial força estret i enfonsat, amb parets verticals de més de 300 metres de desnivell que resguarden restes d’una antiga gelera.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Canigó -Conflent- 2.784 m.


Aquest cim molt emblemàtic dels països catalans, lloat per mossèn Cinto Verdaguer, forma part dels Pirineus axials i està compost majoritàriament per llicorelles i granits del paleozoic, molt motllurats per l’erosió duta a terme per les glaciacions del quaternari, que han deixat una bona empremta fins alçades de 1.600 metres. És el darrer cim de més de 2.500 metres abans de que la serralada Pirinenca decaigui damunt del mar. S’hi troba a uns 70 quilòmetres de distància.

La muntanya amb unes aigües que davallen cap als rius Tet i Tec mitjançant diverses rieres com les de Rojà, Taurinyà, Llentillà o Comalada, presenta una vegetació molt variada i amb forts contrastos. Això és degut a la seva important alçada contrastada amb la proximitat amb la Mediterrània, de manera que fins als 600 metres hi trobem alzinar, fins als 1000, rouredes, a partir d’aquí i fins els 1600, fagedes i més amunt avetar i pi negre. A partir dels 2300 només hi ha pastures.

És bo saber que l’excursió per aquesta ruta, una carena de la banda nord anomenada dels Cortalets, és la més fàcil i senzilla, a diferencia d’altres accessos, sobre tot de la cara sud, on l’accés està definit per una aresta i parets verticals. A la cara nord i a l’esquerra de l’aresta dels Cortalets, hi ha un cercle glacial força estret i enfonsat, amb parets verticals de més de 300 metres de desnivell que resguarden restes d’una antiga gelera.