Grandiós
itinerari que culmina al sostre del nostre país. Passareu per paratges molt
solitaris i per alguns cims que, ben segur, registren poques ascensions a l’any
(contrastant amb l’excessiva massificació de la vall veïna). Aquí la natura viu
tranquil·la, al seu ritme. Vam poder admirar isards, perdius blanques,
trencalossos i voltors. Tot i ser un cap de setmana de juliol, durant les més
de deu hores d’ascensió no vam veure ni una ànima. L’hora d’arribada
al cim principal, prou tard per estar tranquils, i prou d’hora per poder baixar
amb llum de dia, va ajudar a allargar el clima de tota l’ascensió.
La
idea va sorgir mirant al mapa -tot lliga mirant-ho assegut- buscant una ruta
diferent per pujar a la Pica d’Estats. Vaig comentar la part del
Romaset i Canalbona amb l’Albert (company de fatigues i originari de la
Vall Ferrera), i només va caldre encendre-li la metxa, ja que alguna
d’aquestes parts era de les úniques que encara no havia trepitjat de tota la
vall. El plantejament inicial era portar l’“armari” a l’esquena i fer nit a
l’estany de Canalbona, partint l’ascensió en dos dies, però finalment una
meteorologia dubtosa ens va fer optar per anar més lleugers i intentar-ho en un
sol dia.
La
ruta és d’alta muntanya, molts trams caminant sense senders gaire clars, i una
part de grimpada més constant des de la Punta de Romaset fins al Pic
de Canalbona. Tot i això el recorregut demana més intuïció muntanyenca per
cercar el millor itinerari, que no pas ser un bon escalador. Aquí el terreny de
joc és diferent, les dificultats no són pas sostingudes, però la jornada serà
llarga i esgotadora. El tram final molts ja el coneixereu, la coneguda via
Gabarró. La roca no és gaire bona, però tampoc nefasta, llicorella típica de la
vall Ferrera, i la cresta permet, en gran part, triar el recorregut
al nostre gust tant si el que busquem és complicar-la com facilitar-la. Les
vistes, no cal dir-ho, són molt àmplies en tot el recorregut, encara que a
nosaltres ens va fer un dia una mica rúfol.
